MEMÒRIES DE FA 25 ANYS | L’ASCENS A ACB ALS ULLS DELS PROTAGONISTES

MANOLO FLORES acbEl 13 de juny es complien 25 anys de l’històric ascens del CB Cornellà a ACB. Una fita històrica fins ara única al club. “¡25 años! Me parece increíble cómo pasa el tiempo”, exclamava incrèdul Manolo Flores, en ser preguntat pel record de la temporada. “Recuerdo esa temporada como una de la más felices de mi vida deportiva. Cuando, de vez en cuando me cruzo con alguno de aquellos jugadores, todos lo reconocemos como un año increíble que nos hizo mejores. Haber pertenecido a ese equipo que consiguió la mejor temporada de la historia (del club) me llena de orgullo”.

Flores arribava a la banqueta blava al juny de 1992 a partir de la vinculació del club amb el FC Barcelona. Amb ell, un seguit de jugadors molt joves arribaven de la pedrera blaugrana: Antonio Pedrera, José M. Pedrera, Berni Tamames, Àngel Almeida, Oliver Fuentes i Antonio García. El toc d’experiència i veterania el posaven els jugadors blaus (llevat de Chus Fernández, que competia amb fitxa de sub23): Àngel Farré, Gerard Rubio, Josep Rey, Oscar Heras i Jordi Sanjuán. I la cirereta del pastís, un dels primers americans en vestir la samarreta del Cornellà, un jugador únic i polifacètic: Eric Manuel.

UNA FAMÍLIA

REVISTA 1993La unió engendrada entre jugadors de distintes procedències va ser la clau de l’èxit. “Hubo una comunión entre los jugadores que venían del Barça y los que veníamos de Cornellà, espectacular. Unidos a un grandísimo cuerpo técnico encabezado por Manolo Flores, que nos hizo trabajar muy fuerte en los entrenamientos. Todo eso, bien mezclado, hizo un mejunje espectacular. Y Eric Manuel, el americano que se fichó, todos lo recordamos como un pedazo de jugador que era capaz de hacer de todo: jugar de base, de ala-pivot, de alero… tirar de tres, pasar el balón…”, recorda Chus Fernández. “Els jugadors veterans del Cornellà ens van acollir molt bé. De seguida es va establir un vincle molt bonic amb l’Àngel Farré, el Josep Rey, el Gerard Rubio i la resta… L’equip estava molt compensat i equilibrat, amb una bona barreja de joventut, talent, veterania, gent de la casa…”, explica Berni Tamames, un dels jugadors procedents del júnior del FC Barcelona.

Poc a poc es van anar refermant no només com a grup d’amics, sinó com a equip. A les primeres jornades es van col·locar al liderat i ja no el van deixar escapar. La feina va ser constant. “Jo havia estat a l’ACB 4 anys i a Primera Divisió 3 més, i els entrenaments eren de la mateixa qualitat que jo havia tingut a l’ACB. A base de treball, a base de ser una família, i la qualitat dels joves, poc a poc ens vam anar animant i vam anar veient que teníem possibilitats d’aconseguir alguna cosa seriosa aquell any”, narra Gerard Rubio. Una temporada en què “tothom va donar el màxim i aquest va ser el motiu de l’èxit. A nivell esportiu va ser increïble. En Manolo Flores ens va fer treballar només pensant en el següent partit. Cada partit era com una final, i això ens va provocar una dinàmica guanyadora que malgrat les baixes que poguéssim tenir, ens va convertir en un grup fortíssim. Tots teníem assumit el nostre rol i això va ser clau. A més a més, tots ens vam avenir com si fóssim amics de sempre”, explica l’Àngel Farré.

L’ORÍGEN

Julià Paricio, dret a l'esquerra, fou el president del CB Cornellà entre 1990-95

Vist amb perspectiva, els ingredients de l’èxit queden clars, però res d’això era imaginable a l’estiu del 92 quan un equip nou i jove començava a entrenar. “Al principi jo, sincerament, no em vaig plantejar, ni ningú em va plantejar la possibilitat d’ascendir, era impensable. No ens vèiem capaços d’aconseguir el que vam aconseguir. Perquè, per exemple, teníem un pressupost que Bilbao quadruplicava. Hi havia equips que s’havien gastat molts diners. Amb el Manolo Flores vam treballar bestialment i vam treballar bé, i poc a poc va anar avançant la temporada i la il·lusió va anar creixent en tothom. Va ser un any molt il·lusionant”, recalca Rubio emocionat. En la mateixa línia, Tamames destaca la dificultat de l’aconseguit. “Jugàvem en una 1ª Divisió – el que seria LEB Or ara – amb molt de nivell, jugadors veterans, americans… Però nosaltres no érem conscients del nostre nivell”. Flores ho ratifica. “Cuando empezamos la temporada el objetivo era competir y hacer mejorar a los jóvenes, pero nos fuimos creciendo y nos convertimos en el mejor equipo de la competición”. Feina dura i setmanal on “el ascenso a la ACB fue la culminación que no se pudo consumir por ser un equipo filial”.

Toni García, natural de Cornellà, era el primer any que jugava ‘a casa’. Però tant sols un en va ser suficient per deixar-li petjada a la memòria. “Ho recordo com el millor any de la meva carrera esportiva. Va ser la primera vegada que jugava a l’equip de la meva ciutat i assolir l’ascens va ser doblement satisfactori. Els equips teníen molts jugadors nacionals amb experiència en l’ACB  i estrangers de gran qualitat. El nivell era altíssim i nosaltres érem l’equip més jove, però des del primer dia vam jugar sense complexos i en poc temps ens vam convertir en l’equip revelació”.

UNA EXPERIÈNCIA 

Josep Rey anotant davant la selecció catalana durant un partit amistós benèfic en favor de la Guerra de Bòsnia
Josep Rey anotant davant la selecció catalana durant un partit amistós benèfic en favor de la Guerra de Bòsnia

“Tot l’any va ser molt dolç. Cada viatge era una excursió amb amics i després teníem el premi de guanyar els partits. Recordo especialment un partit impresionant, en el qual estàvem tots totalment aturats, bloquejats, a Algeciras. L’Eric Manuel era un jugador que mai havia anotat més de 14-18 punts i aquell dia el vam fer servir de tot: va jugar de base, d’aler, de pivot… va fer 53 punts. Aquell dia vèiem que es torçava i ell solet va guanyar el partit. Era una persona molt generosa, no li era imprescindible destacar però sí sumar”, recorda Rubio. 

Tamames s’afegeix a obrir la capsa dels records i junt amb Rubio refan el viatje a Tenerife. “Encara recordo un viatge que vam fer a Tenerife, i que com l’economia no era molt bona, vam anar en un pack turista. Vam arribar de matinada a Tenerife, vam pujar a l’autocar amb la resta de turistes i vam fer la ruta pels hotels deixant a la gent fins que vam arribar al nostre… Però també vam tenir la sort de que eren els carnavals a la illa, i després del partit tots vam sortir i ens vam disfressar. Vivències que feien molta pinya i molt d’equip, i la temporada avançava i guanyàvem molts partits fins que ens vam plantar al play-off i la resta és història“.

Història que quedarà per sempre gravada als llibres del club, però també a la seva memòria. Per a Tamames, personalment, “el pas pel Cornellà va marcar la meva vida per sempre, perquè a Can Carbonell va ser on vaig conèixer a la meva dona. Ella era entrenadora i jugadora d’un equip de handbol que entrenaven abans i després nostre. I jo amb 20 anyets encara no fets li vaig tirar la canya i vam començar a sortir. L’Àngel Farré i la seva dona van fer de celestins i propiciaven sopars per a que quedéssim….i vés per on, que continuem junts, casats, i amb dos fills de 16 i 11 anys”.

Àngel Farré durant un partit davant el Sant Josep de Badalona
Àngel Farré durant un partit davant el Sant Josep de Badalona

Però Tamames no és l’únic amb els sentiments a flor de pell, malgrat el pas dels anys. Per a ChusFernández, la temporada en va tenir una de molt freda i una altra de molt calenta. “Fue maravilloso por una parte, y por otra, fui un poco desgraciado porque me lesioné de gravedad de la rodilla. Pero fue una experiencia única y me siento un privilegiado de recordar esos momentos. La relación con los compañeros, la amistad que unió durante la temporada, marcó ese hito y ese punto de felicidad que al final se cosechó. Yo creo que es uno de los recuerdos más bonitos que tengo”. Farré, per la seva banda, no s’ho pensa dos cops abans d’afirmar que “va ser un any fantàstic. Una temporada diferent, il·lusionant, que va marcar a tots els que vam tenir la sort de viure-ho. Quan ens trobem sempre destaquem com de bé ens ho vam arribar a passar”. Rubio coincideix, “aquell any és una referència a la meva vida esportiva. Fa molts anys d’això però hi ha moments en la teva vida que no pots oblidar, i aquell any va ser un d’ells. Va ser un any fantàstic, va ser un any de pinya, de felicitat. Va anar tot molt rodat. Em vaig sentir molt orgullós. Vaig estar molts anys fora de Cornellà i aquell el guardo com un any memorable, que no podré oblidar mai a la vida: les vivències, els companys, Can Carbonell. L’últim partit a Can Carbonell, que vam guanyar i ens va donar l’ascens a l’ACB…”

Un any per a la memòria, un equip per a la història.